Des de petita m'han titllat d'histèrica, hipocondríaca, m'han dit que m'ofego en un got d'aigua, que faig una muntanya d'un gra de sorra, sóc la pupes... porto més de deu anys tractant-me de depresió, encara que no n'estic segura de que en patís...

Em deien que tots els meus mals eren deguts a la depressió o a que estava massa grassa... si, fa uns anys era obesa, tenia obesitat mòrbida i ara fa més d'un any que estic dins el meu pes saludable segons l'índex de massa corporal establert per l'OMS... i ara que ja no es pot culpar a tot això, que he lluitat per sortir-me'n... i ho he aconseguit... encara se'n riuen del que pateixo, m'aconsellen de "no fer-ne cas" etc.

Avui em sento dolguda, dolguda i trista, si, i també deprimida... habia decidit de oblidar-me'n del passat i ara que tinc diagnosi centrar-me en una bona teràpia que m'ajudés a tindre una millor qualitat de vida i a trobar-me millor, realment el SUPORT és molt important, de vegades ja pots tindre bones intencions que un comentari, una mofa, o un "desaire" et poden fer recular més d'un pas. Ja ho diuen els llibres d'autoajuda, ja... que el suport és tant important... però on el trobo jo?? del meu marit, és clar... però de vegades no penseu que és una mica massa per les nostres parelles? són els que pateixen "en la oscuridad" o "en silencio" com les almorranes... potser també haurien de buscar un grup de suport de parelles que pateixen malalties "mal vistes per la societat"... des d'aqui reivindico que es creïn aquests grups d'ajut per les nostres costelletes!!!